L’ODA INFINITA (1888)

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

EXPLICACIÓ:
El poeta sent la necessitat ,davant de les meravelles del món, de fer una lloança. Aquesta lloança iniciada és per a ell com un paral·lelisme de la seva vida. A la segona estrofa retorna a la infantesa que es viu inconscientment i a la joventut on es comença a tenir les regnes de la pròpia existència. La vida li ha passat ràpid i ha viscut bons i mals moments. Tot passa tan de pressa que li sap greu no assaborir prou el present i no té temps de recordar el passat ni planificar el futur. En la seva  maduresa té moments de tot: felicitat, amargura, ànsies d'agrair , de plànyer... Davant de l'evidència que la vida passa, vol que algú li reciti aquesta obra per fer un repàs de la seva vida quan ell mori, i el cos perdi el sentit perquè la vida és possible si el cos existeix, fet que meravella el poeta. Per concloure, un cop acabada la seva existència física espera ser rebut a l'altra vida per un Déu que fa possible que tot el que ha explicat sigui real.
En aquest repàs de la seva vida i aquest final en què fa referència a Déu,  pren sentit el títol del poema: Oda infinita. És una lloança per la vida humana i la vida eterna que, des del punt de vista de les seves creences, perduren, per tant són "infinites".
Aquest poema és de la primera etapa vitalista de Joan Maragall.

---