Joan Maragall i Gorina

Les minves de gener

Picture
                         

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna. 
EXPLICACIÓ:

Aquest és un poema d'amor escrit per Joan Maragall. L'autor ens explica com és el seu imaginat dia en el qual coneix la seva estimada que dóna sentit a la seva avorrida i frívola vida. Ho representa explicant un dia calorós i d'èxtasi en mig de l'hivern. Segurament, en aquest poema, Joan Maragall volia expressar el que per a ell significava l'amor, l'estimar a una altra persona i deixar-se estimar per ella. Com l'hivern espera la primavera, el poeta espera ser correspost per l'estimada perquè està segur que això donarà sentit a la seva vida i per sempre més serà feliç.