Pirinenques (1902)
A dalt del Pirineu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades:
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta i clara:
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d'eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta muntanya.
EXPLICACIÓ:
En aquesta obra, Joan Maragall s'identifica amb el paisatge que està veient, el pirineu, del qual sent la necessitat de fer-ne una oda, explicant la bellesa. Una lloança molt i molt bonica envaïda pels seus sentiments i records.
Però en el fons és un poema d'amor a la seva família, que es troba a la platja, o aprop del mar (cap els plan i vora el mar, on els meus amors m'esperen), mentre ell és als Pirineus, per recomenació del seu metge.
En aquesta obra, Joan Maragall s'identifica amb el paisatge que està veient, el pirineu, del qual sent la necessitat de fer-ne una oda, explicant la bellesa. Una lloança molt i molt bonica envaïda pels seus sentiments i records.
Però en el fons és un poema d'amor a la seva família, que es troba a la platja, o aprop del mar (cap els plan i vora el mar, on els meus amors m'esperen), mentre ell és als Pirineus, per recomenació del seu metge.
